Notícies

L’informe Evolució salarial 2007-2015 presentat per la consultora de Recursos Humans ICSA Grupo i per EADA constata que el procés de devaluació salarial iniciat el 2009 a causa de la crisi econòmica ha afectat principalment als treballadors de base i als quadres intermedis. “Són perfils que cada cop tenen menys rellevància a les organitzacions”, assegura Jordi Costa, director dels programes d’Admissió de Personal, Relacions Laborals Estratègiques i Compensació Integral d’EADA. Pel contrari, els directius han vist com augmentava el seu salari any rere any.

Aquesta bretxa salarial és prou evident si comparem la caiguda salarial enregistrada pels empleats (253 euros menys a l’any) i pels càrrecs intermedis (595 euros a l’any) amb l’increment obtingut pels directius (5.010 euros més a l’any). Però les diferències entre els tres rangs també són apreciables comparant el seu salari brut el 2015, que ha estat de 22.509 euros en el cas dels treballadors de base,37.799 euros en càrrecs intermedis i 78.605 euros en els directius.

Per a Ernest Poveda, president d’ICSA Grupo, “l’estudi revela que l’evolució salarial cronifica i perpetua les diferències salarials en les tres categories”. Per això, afegeix, “amb aquestes dades i amb una taxa d’atur per sobre dels 5 milions de persones no podem dir que hem sortit de la crisi, malgrat la reactivació dels processos de selecció de professionals per part de les empreses”.

Retribució per sectors d’activitat

L’estudi Evolució salarial 2007-2015 d’ICSA Grupo i EADA també assenyala diferències notables entre aquestes tres categories segons el sector d’activitat. Així, els qui estan millor pagats són els professionals de la indústria i de la banca i assegurances. En el primer cas, els directius han incrementat les seves remuneracions des de 2009 fins a assolir els 81.849 euros el 2015. També han tingut un augment, tot i que en menor percentatge, els càrrecs intermedis –40.439 euros– i els empleats –24.380 euros–. Quant a la banca i les assegurances, el salari mitjà d’un directiu és de 82.604 euros, mentre que el d’un quadre intermedi és de 41.304 euros i el d’un empleat són 24.716 euros. 

Entre els que cobren menys tornen a aparèixer un any més els empleats del comerç i del turisme, les remuneracions dels quals han caigut un 6,2% des de 2009 fins als 17.830 euros obtinguts el 2015. És una xifra que està molt per sota dels 21.193 euros que perceben els treballadors de base de la construcció o els 23.683 euros del sector serveis. Segons Poveda, “és injust que els pitjor remunerats continuïn sent els professionals del comerç i del turisme ja que són els que millor han suportat la fase més dura de la crisi”.

Retribució per comunitats autònomes i Europa

Els salaris més elevats corresponen a aquelles zones amb un PIB més elevat. Destaca especialment la remuneració obtinguda pels directius de Madrid i Catalunya –83.173 euros i 80.358 euros–, úniques autonomies que superen la barrera dels 80.000 euros i que sobrepassen la mitjana nacional dels 78.605 euros. 

En els càrrecs intermedis la situació és similar: Madrid lidera la taula amb una remuneració mitjana de 41.206 euros i li segueix Catalunya amb 38.703 euros. En canvi, a la categoria d’empleats els resultats són diferents: els sous més elevats són els de Navarra –25.210 euros– seguits pels de Madrid –23.513 euros– i País Basc –23.139 euros–.

Comparant-nos amb els nostres veïns italians i francesos també hi ha diferències salarials importants, sobretot en rangs superiors. En aquest sentit, un directiu espanyol cobra de mitjana un 58% menys que un italià i un 25% menys que un francès. Entre els comandaments intermedis la bretxa és del 49% amb els italians i del 15,1% amb els francesos. I entre els empleats la diferència amb Itàlia és del 35% i amb França del 21%. Segons Poveda, “el principal motiu és que els dos països veïns compten amb una legislació laboral menys rígida que la espanyola i les organitzacions ofereixen incentius i sistemes retributius alternatius”.

Retribució flexible

Precisament, arrel de la comparativa amb França i Itàlia, els ponents insten a les empreses a canviar les seves polítiques i pràctiques retributives cap a models més flexibles que incloguin polítiques de conciliació, formació, desenvolupament personal i professional, una major retribució en base a la consecució de resultats i conceptes extra salarials –com ara tickets restaurant i d’escoles bressol–.

Segons Jordi Costa, “aquesta flexibilitat salarial comporta molts beneficis tant per a l’empresa com pel treballador, ja que pot augmentar el seu nivell retributiu sense apujar els costos –no implica retencions en l’IRPF–, permet frenar la bretxa salarial entre les rendes més altes i les més baixes, contempla increments salarials a aquells treballadors que obtenen resultats i s’assoleix una major sentiment de pertinença a l’organització”.

Per a Poveda, “un dels principals reptes de les companyies és innovar en els seus sistemes de retribució cap a aquestes mesures més flexibles”. En la seva opinió, “la principal reticència per no fer-ho és la complexitat de la gestió d’aquest sistema, perquè no és el mateix aplicar un sou fix segons el rang a l’empresa que fer-ho cas per cas segons les necessitats personals i professionals o la consecució d’objectius”. En qualsevol cas, assegura, “les empreses avancen cap a aquest model perquè volen retenir talent, volen quedar-se únicament amb els treballadors més compromesos”.